Ernest Belenguer i Cebrià (València, 1946) és catedràtic emèrit d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Al llarg de la seva carrera ha publicat llibres d’història moderna, i després de medieval. Caldria destacar València en la crisi del segle XV (1976), Ferran II ( 1999) o El Imperio Hispánico entre 1479-1665 (1995), com també Jaume I i el seu regnat (2008), Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (2015) o Els Trastàmara (2019). Així mateix, ha dirigit obres de síntesi sobre territoris de la Corona d’Aragó i els seus regnes com són la Història del País Valencià (6 volums), la Història de les Illes Balears (2 volums, 2004), la Història d’Andorra (2005) i la Història de la Corona d’Aragó (2 volums, 2007). Al capdavall, Ernest Belenguer és un historiador d’ampli recorregut polivalent.
Si es fa una ullada als darrers llibres que ha escrit Ernest Belenguer podrà comprovar-se que hi ha un buit entre el final del regnat de Pere el Cerimoniós (1387) i el començament dels Trastàmara des de 1412. Són els anys 1387-1410, en els quals van regnar els fills del rei Cerimoniós: Joan I i Martí l’Humà. Aquest llibre tracta precisament d’això, d’una època que fins a cert punt té més d’una investigació —molta més en Martí que no pas en Joan—, però cap obra de síntesi amb trets ben moderns. El seu estudi permet adonar-se de les diferències entre el primer germà, anomenat eufemísticament «el descurat», i el segon, que va intentar arreglar tots els desastres anteriors sense aconseguir-ho. I permet més coses, com ara veure la situació social, econòmica i institucional dels diversos regnes que constituïen l’anomenada posteriorment Corona d’Aragó. Però la mala gestió de Joan I o les rectificacions d’aquesta per Martí l’Humà van servir de ben poc. La mort acabà amb més d’un infant que hauria continuat la dinastia. No debades, Martí el Jove va morir a Sardenya sense esperar-ho ningú i l’únic fill que tenia, Frederic, era bastard. En realitat, era la raó menys vàlida per a no escollir-lo, ja que anys abans bastards havien estat els Trastàmara i els Avís portuguesos. El que passa, i així es diu, és que Frederic tenia set anys. El pare havia mort en 1409, l’avi en 1410 i la mare siciliana no era ningú en la cort. Efectivament, en 1410 es produïa la fi de la dinastia catalana.
