1) La condició de la poesia és la de dir allò que no se sap, o no es pot, o no es deixa; alguna cosa inconscient o subjacent que s’intueix i que permeti dir la pròpia perplexitat del món apercebut. En tot cas, seria una informació personal i transferible de l’escenografia de la vida.
2) La poesia vol dir bàsicament el xàfec d’aquesta vida subtil i estranya, explicada de mi i per a mi als altres, com una mena de necessitat. Tanmateix cal confiar que entre tots ho direm tot i que res no quedarà sense ser dit, tal com pressuposava Mallarmé.
3) La poesia es composa de paraules, amb la seva música i l’expressivitat dels seus conceptes. Aquí és on rau l’amagatall de la veu pròpia, aquest baix continu que es va conformant com una fesomia ineludible, com l’empremta dactilar. En aquesta formació hi intervé la tradició, les lectures, el propi caràcter i la pròpia biografia.
4) Si la poesia té un territori acotat, propi, és el territori comanxe del dubte, amb fletxes voleiant en totes direccions. En el territori de la creació res no és fàcil, tot difícil.
Josefa Contijoch
Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «l’any de l’aiguat». Filla d’una família d’impressors i llibreters, ha publicat, entre d’altres: en poesia, Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011 (2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994), Els dies infinits (2001) i Sense alè (2012), obra guardonada amb el premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2012, el premi Crítica Serra d’Or de novel·la 2012 i el premi Crexells 2013.
L’any 2016 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi.
Enllaç al web de l’autora (AELLC)
