Miquel Desclot és un dels millors traductors de poesia catalans de tots els temps.
Un recull de poesia extraordinari: ampli, variat, amb múltiples registres ?una autèntica antologia universal.
«Desclot ha dedicat el gruix de la seva carrera d?escriptor, una de les més consistents i més compromeses amb l?art d?escriure de l?actual panorama literari, a la traducció de poesia, entesa no pas com un apèndix dels gèneres poètics sinó com un gènere poètic autònom, caracteritzat per la seva projecció a les poesies del món. El títol de la selecció, «De tots els vents», a més d?indicatiu de l?amplitud de banda de les antenes de Desclot, és el més adequat a la seva complexió d?escriptor traductor tot terreny amb la condició que en la totalitat dels vents no es banalitzin les múltiples procedències dels poetes traduïts, sinó que s?hi entengui l?ambició d?abastar el tot, l?única rosa dels vents digna de marcar el rumb del poeta ennavegat en les aigües de la contemporaneïtat.
»Entrar a les traduccions de Miquel Desclot és, a més d?entrar a la poesia universal progressiva i a més d?entrar a l?obrador del poeta/traductor, arribar al cor de la poesia.»
Ricard Torrents [fragment del pròleg]
«En una cultura normal i endreçada ?cosa que la nostra encara no és?, cada generació edita i rellegeix els seus clàssics; així mateix, també cada generació hauria de poder traduir els clàssics de fora, i fer-los seus tornant a dir les mateixes coses amb paraules noves. És el que ha fet ara en Miquel en aquest volum de versos, uns versos dels quals ja ens havia donat un petit tast fa anys al seu recull de versions poètiques, De tots els vents (2004), que a mi em sembla un dels llibres de poesia més bons que s?hagin publicat aquí en molt de temps.
»Si el llegiu, i us animo a tots a llegir-lo, perquè us ho passareu molt bé i al final sereu una mica més savis, veureu que en aquests poemes, de Tu Fu a Martim Codax, de Dante a Ronsard, de Shakespeare a Goethe, de Rimbaud a Eliot, no hi ha cap ?rastre penós? de ?l?esclavatge i angúnies de l?equivalència? de què parla Carner, defectes que són tan habituals en les versions de poesia. I, malgrat tot, l?equivalència hi és perfecta, i l?exigència de precisió, religiosament portada a aquell extrem de ?mena de temor de Déu?, segons el passatge que he citat fa un moment.»
Anna Alberni, en la presentació del llibre Sol, jo, cremant a l'ombra de Michelangelo Buonarroti (versions de Miquel Desclot)
Miquel Desclot
(Barcelona, 1952) És poeta, prosista i traductor. D?ençà de 1971, en què va publicar les primeres obres, s?ha produït regularment en camps literaris força variats. Ha publicat Cançons de la lluna al barret (1978), A la punta de la llengua (1980), Auques i espantalls (1987, premi Pere Quart), Llibre de Durham (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Bestiolari de la Clara (1992, premi de la crítica Serra d?Or), Per tot coixí les herbes (1994, premi Cavall Verd), Saps la terra on floreix el llimoner? (2000, premi de la crítica Serra d?Or), Més música, mestre! (2001, premio nacional de Literatura Infantil y Juvenil), El jardí de les malícies (2001), Pare, saps què? (2002) i L'edat d'or de la música (2003), entre d?altres. Va publicar una gran antologia de les seves versions poètiques en el volum De tots els vents (2004). Sol, jo, cremant a l'ombra (2010) és el seu darrer llibre de traducció, amb poemes de Miquel Àngel Buonarroti.